“Una vegada més, la taronja ens salvarà”. Les paraules d’un conegut comerciant de taronges em va fer pensar i recordar que, en temps passats, les úniques divises que entraven en l’autàrquica economia espanyola del franquisme eren les de les taronges. Ara, les dades d’exportacions són considerables. Al primer trimestre d’enguany, el volum era de 1.325 milions d’euros, una xifra fins el moment desconeguda, segons ha certificat l’Institut de Comerç Exterior (ICEX). Hem incrementat les exportacions i, per tant, també el nostre PIB.
El sector de la taronja, sens dubte, ha estat clau i ho ha de continuar sent, en el nostre desenvolupament econòmic, tot i que el sector ve d’una realitat dura, en la que ha anat minvant molt en els darrers anys. Ara, amb tot allò que ha suposat la pandèmia mundial de la Covid-19 ens adonem de la necessitat de tindre una producció local potent i ben organitzada, amb empreses pròpies que generen ocupació i riquesa i que ens fan ser autosuficients per garantir el nostre benestar i la nostra seguretat sense dependències. Coste el que coste, perquè ens hi juguem el futur. En esta etapa, batejada com la nova realitat, que encara s’està redefinint i configurant, açò també és aplicable al nostre camp en general i al sector citrícola en particular.
Ara, amb la pandèmia, el sector citrícola s’ha manifestat com un motor econòmic emergent. Això ha de fer-nos reflexionar del present i també del futur a curt i llarg termini. En eixe sentit, quan ens preguntem de què anem a viure al segle XXI, caldrà tindre en compte al sector agroalimentari valencià. Això és així, podem fer moltes anàlisis i albirar canvis estratègics, però el nou model productiu, el New Green Deal europeu, en el cas valencià passa per renovar l’aposta per l’agricultura i la ramaderia de molta qualitat. Per disposar d’una oferta d’aliments saludables i a preus raonables, fent compatible l’atenció al mercat global amb els mercats de proximitat. Perquè no devem ni podem renunciar a que el sector agroalimentari continue sent un eix fonamental en l’activitat productiva i exportadora, on els cítrics ocupen el lloc que mereix. Són i seran una part essencial de la nostra economia.
Al dictamen aprovat el passat mes de juliol de la Comissió per a la Reconstrucció Social, Econòmica i Sanitària de les Corts Valencianes, quan es parla dels sectors productius el primer punt està dedicat al sector primari de l’agricultura i la ramaderia. Entre d’altres mesures, es parla de millorar la nostra posició de lobby davant la UE i reclamar polítiques efectives de seguretat alimentària a l’àmbit comunitari. S’ha de denunciar la llei de l’embut que suposa l’entrada de cítrics amb matèries actives perilloses i prohibides procedents de Sudàfrica i Mercosur, prohibides expressament per la Unió Europea. No es pot consentir que arriben a la UE productes agrícoles que no respecten els estàndards sanitaris i productius establerts.
Així, considere com un deure inexcusable enfortir, des de l’acció institucional, un dels sectors clau del nostre futur, d’acord amb allò aprovat per les Corts Valencianes, en constància amb allò que defensen unànimement les cooperatives agroalimentàries, el Comitè d’Exportació de Cítrics, la Unió de Llauradors, AVA-Asaja, UPA, en definitiva, tot el sector organitzat del camp valencià.
Sempre he cregut que els poders públics hem de donar suport a l’economia productiva i ara, més que mai, caldrà reclamar al govern central i la Comissió Europea que activen els mecanismes administratius i jurídics per tal de garantir que la importació de productes agroalimentaris de tercers països siga amb totes les mesures fitosanitàries oficials. És a dir, exigir la reciprocitat efectiva, de la mateixa manera amb igualtat i amb equitat, complint la llei, complint amb els principis fundacionals que ens regulen des del Tractat de Funcionament de la UE i de tots els reglaments i directives, com també tractats internacionals al respecte. No s’entén com al 2020 continuem parlant del mateix tema, no s’entén que el camp valencià continue sent la moneda de canvi per interessos geopolítics i econòmics d’altres estats membres, que actuen amb una total deslleialtat que trenca amb els principis fundacionals i de funcionament de la Unió. Ja n’hi ha prou.
La nostra citricultura és un punt que ha d’estar en l’Agenda Valenciana com ja ho són el model de finançament o les inversions públiques territorialitzades. La defensa dels interessos dels productors i consumidors europeus en general i de la citricultura valenciana en particular han de formar part d’eixe full de ruta, i per tant, cal unitat de les forces polítiques valencianes. No només parlem d’economia: estem parlant també d’una vida digna per a moltes famílies, del compliment dels tractats i de la legalitat i estem parlant de la salut dels consumidors. Per tot açò, hauríem de donar-li la raó a l’amic exportador que em diu que “la taronja ens salvarà”.
0