Discurs 600 aniversari de la creació de la Generalitat per les Corts

23 març

Molt bona vesprada,

Hui és un dia clau en la història dels valencians i de les valencianes. Commemorem que ací, en l’antic convent dels predicadors, es va produir el naixement de la nostra Generalitat, hui fa 600 anys.

CAPITANIA 12

Eixe 22 de març de 1418 fou una fita clau en el nostre esdevenir col·lectiu, i, per tant, un dia transcendental, en la vida del poble valencià.

També és una data que cal aprofitar per a la reflexió, per pensar què hem fet, d’on venim, on estem, i, sobretot, on estarem en un futur pròxim, on voldríem estar.

Finalment, és un dia per a l’esperança: per projectar junts els anhels d’un futur millor, per a nosaltres, els nostres fills, per al nostre poble.

Tenim l’obligació de marcar-nos fites, de consensuar objectius col·lectius per compartir, assolint una missió generacional, la que ens pertoca.

Les actuals Corts Valencianes són les hereves modernes i democràtiques de les primeres Corts forals de l’any 1261. De les Corts Generals del Regne de València que, en 1418, crearen la Generalitat, com a òrgan de recaptació d’impostos, la qual cosa esdevindria la més important institució foral valenciana. Segles després, amb l’arribada de la democràcia, les Corts i la Generalitat continuen sent els símbols principals de l’autogovern del nostre poble.

CAPITANIA 10

Les valencianes i els valencians tenim motius per estar orgullosos del nostre passat: som una nacionalitat històrica, amb arrels ben profundes i amb unes institucions parlamentàries de les més antigues del món occidental, precursores de l’equilibri i de la separació de poders.

Si l’extensió dels Furs a la totalitat del regne representaren les aspiracions de drets i llibertats, les Corts van jugar un paper clau per al sorgiment de la identitat valenciana entre els habitants del Regne, com a subjecte polític col·lectiu.

Segons la historiografia, la consciència podríem dir-li nacional valenciana, emergeix precisament amb la creació i consolidació de les noves institucions, i ben especialment amb els pactes i equilibris entre poders, entre la corona i els tres braços: la noblesa, l’església i les viles reials.

Les Corts han viscut diverses situacions institucionals: època foral, centralisme borbònic, cantonalisme, repúbliques, monarquies liberals, dictadures… I a partir de l’any 1978, amb la nova Constitució i la recuperació de la democràcia, una monarquia parlamentària. El mateix any vam aconseguir el primer govern pre-autonòmic i amb la Constitució, una nova distribució de l’Estat que atenia la demanada popular de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. En aquell moment resultava impossible concebre el trànsit de la dictadura a la democràcia sense una descentralització del poder polític.

L’any 1983, les valencianes i els valencians vam recuperar les nostres institucions, amb la mateixa denominació i amb l’orgull de poder ser un poble que compta amb institucions modernes, però ben ancorades en la història.

CAPITANIA 6

Hem de conèixer el nostre passat per estimar-nos com a poble. Quan els valencians ens hem auto-governat hem tingut experiències notables d’èxit. Un clar exemple és el fet que ara celebrem.

La sessió de Corts que va donar lloc a la Generalitat seria el precedent immediat del Segle d’Or valencià; del segle XV que ens va deixar grans obres civils com la Llotja, la seu de la Generalitat, el Palau dels Borja, les Torres dels Serrans, i l’expansió política, econòmica i cultural per la Mediterrània.

CAPITANIA 7

Les pàgines més importants de la nostra literatura són d’autors valencians com ara Joanot Martorell amb el Tirant, o els versos d’Ausiàs March i les reflexions de Sor Isabel de Villena.

Commemorem la voluntat de ser. Ser poble valencià. En tots i cadascun dels episodis que ens ha tocat viure, queda la voluntat de ser. I mentre mantenim el nostre caràcter obert, dinàmic i integrador, que ens és propi, és necessari pensar en les nostres debilitats per corregir-les. Perquè la nostra voluntat de ser ha de ser auto-exigent, perquè sabem que el benestar no arriba a tots; que la nostra realitat és imperfecta i necessita de la millor disposició de tots per transformar-la.

Ací, entre les parets de l’antic Convent dels Dominics, on es reunien també els cavallers del braç militar, i que ara és seu del Quarter General Terrestre d’Alta Disponibilitat de la OTAN, podem mirar el passat, i el mirem amb orgull, per reflexionar amb perspectiva sobre el pròxim futur.

Vivim la millor etapa de la humanitat, no havíem disposat mai d’un arsenal tan gran de coneixements i de capacitats. Sí, cal afirmar-ho sense ocultar els problemes que patim. A pocs quilòmetres d’ací, a l’altra riba de la mar tenim situacions difícils, molt complexes.

 

CAPITANIA 5

Les urgències del dia a dia, l’enorme tràfic d’informació no ens donen treva. Les noves tecnologies són una realitat, que canvia la nostra forma de relacionar-nos, de produir, de comunicar-nos, i també d’aïllar-nos. És una paradoxa que en un món tant híper-connectat les persones es troben cada dia més perdudes en un mar de dades i xarxes socials.

Per això, cal reflexionar sobre el món que construïm, sobre el món que ve, per posar les llums llargues. Són les idees les que fan canviar i millorar el món. Idees que es tradueixen en paraules, en diàleg, en negociacions i acords que ens ajuden a avançar.

Actualment, els europeus travessem un inter-regne com el que tinguérem entre l’Edat Mitjana i el Renaixement. No sabem què durarà el trànsit entre saber què és passat i què és futur. En les grans transicions, en la lluita entre allò vell i allò nou, només queden les persones, com diu el sociòleg Manuel Castells, qui estudià ací, a València:

“De lo que hagamos los humanos como humanos, no como clase, o creyentes o votantes, depende en último término que seamos capaces de convivir (…) porque en último término son los humanos los que deciden cómo quieren vivir, aunque cueste tiempo, (si no) sudor y lágrimas”.

Vivim l’etapa més llarga de pau en la història d’Europa. És un fet que no amaga els conflictes que pateixen en moltes parts del món, com ara allà on va nàixer la humanitat, entre el Tigris i l’Èufrates; a l’Orient Mitjà, la persecució dels cristians i dels kurds. De conflictes bèl·lics també en tenim a l’Afganistan, al centre d’Àfrica i a molts altres llocs de la Terra.

CAPITANIA 11

Però aquestes situacions cruels no ens poden fer oblidar l’avanç que s’ha observat en els últims anys. Hem superat malalties que fa pocs anys eren causa d’epidèmies mortals.
L’evolució de la ciència i la tecnologia ens proporciona amples quotes de benestar, com mai no s’havien conegut.

Però també és cert que queden molt llocs absents del progrés, que passen fam, persecució i violència. I no podem baixar la guàrdia. Especialment en els grans conflictes que reclamen solucions globals, com el canvi climàtic, la sostenibilitat del planeta o les migracions.

El Papa Francesc afirmava fa unes setmanes que “quien no padece con el hermano que sufre, aunque sea diferente de él por religión, idioma o cultura, debe interrogarse sobre su propia humanidad”.

Els reptes actuals ens interpel·len sobre el nostre futur col·lectiu, alhora que exigeixen amplis consensos, i més generositat que mai. Ho hem de dir ben clar. Necessitem altura de mires, alta política per preservar el bé comú, per l’interés general. Més cooperació.

Sí, hui és un bon moment per reivindicar el paper de la polis i de la funció social de la política. Hui és un dia per a recordar que, quan les Corts Valencianes van crear el Diputat del General, estaven fent bona política. Donaven una passa de gegant pel finançament públic i per l’acció de govern col·lectiu, superant les visions i interès parcials.

És un bon moment també per recordar que en la present legislatura, les Corts han assolit més consensos que mai, com ara, per exigir un finançament just i unes inversions equitatives, que necessitem per superar la causa principal del nostre empobriment col·lectiu.

No volem privilegis. Exigim respecte i l’aplicació d’un principi constitucional, el d’igualtat. Podem afirmar categòricament, que ara com abans, l’amenaça principal al nostre autogovern és la falta d’un finançament just. Perquè sense suficiència financera no hi ha autonomia política.

Passats 40 anys de vigència de la Constitució, s’ha obert el debat de la reforma del títol huité en allò que refereix als drets i deures, a les competències i al finançament de les comunitats autònomes, convertides hui en un dels pilars de l’Estat. L’actual crisi territorial que viu Espanya potser siga el resultat de la indefinició del text constitucional.

Per als constituents de 1978, la prioritat era transitar d’un règim dictatorial a un altre democràtic, tot i que la distribució territorial de competències no queda definitivament solucionada. El disseny i l’estructura territorial de l’Estat, resta encara obert a la controvèrsia.

Mentre tant, hi ha un sistema asimètric i arbitrari en el repartiment dels recursos públics, alhora que emergeix una pulsió centralista pre-constitucional, una amenaça per a la cohesió, per a la realitat plurinacional de l’estat que contradiu el nostre Estatut d’Autonomia.

Davant d’aquest debat es fa necessària una posició valenciana comuna, unànime, que integre tots els partits polítics i la societat civil. Recordem l’oportunitat que vàrem perdre durant la transició democràtica a base de distraccions i divisions estèrils. Els valencians i les valencianes no hauríem de perdre un altre tren en la història.

Ens convé més seguir amb el millor parlamentarisme que experimentem a les Corts. Estem complint el nostre treball raonablement. El nivell d’acords i de consensos és molt alt i els resultats poden ser molt positius perquè refermen una sòlida agenda valenciana a l’Estat.

Cal bona política per a resoldre els grans conflictes presents o de futur. I per trobar les solucions que ens facen avançar en pau i harmonia.

Europa és una història d’èxit que ara està repensant el seu futur. Els nostres problemes no són únics. Cooperem per compartir les experiències que ens aprofiten. L’any passat celebràrem el 60 aniversari del Tractat de Roma. Conceptes que aleshores ens semblaven estranys, són ara mateix idees força que projecten la nova arquitectura institucional de la Unió europea: el principi de subsidiarietat, protegir la diversitat cultural i lingüística, aprofundir en la democràcia participativa, interactiva…

CAPITANIA 4

Davant la crisi institucional, territorial i generacional, la resposta no pot ser l’immobilisme d’uns, ni el titubeig d’altres; ni les decisions unilaterals ni les retallades a l’autogovern i als drets i llibertats constitucionals. Necessitem afrontar els grans reptes del nostre temps amb perspectiva històrica i unitat, amb grans consensos, des del respecte a la pluralitat. Més democràcia.

La nostra obligació principal, ara, és oferir a la ciutadania, i molt especialment als més majors, seguretat. I als més joves, un marc de convivència estable, compatible amb els seus projectes particulars de vida, siguen quines siguen les creences, identitats, origen social, cultural o territorial. Tots i totes tenen els mateixos drets a somiar i a construir un futur més digne i millor. La política és l’instrument per a fer-ho possible. Per això caldria un gran pacte per garantir la suficiència del sistema de pensions i més decisió per combatre la violència masclista, un gravíssim problema que afecta tota la societat.

Reivindique la bona política, la que ens ha permés millorar i avançar en el passat. La que ha propiciat grans passes per al benestar col·lectiu, la que ens ha portat les majors cotes de progrés humà. Perquè cal perseverar per continuar millorant. Sense deixar cap col·lectiu social al marge, sense oblidar-nos de ningú. I per això reivindique també l’esperança.

CAPITANIA 1

Són molts els reptes, els problemes que ara semblen difícils, llunyans, però que s’apropen. Tenim fortaleses i debilitats, però ens anirà millor si els afrontem junts, amb unitat.

L’acte que commemorem hui és un clar exemple del valor dels grans acords entre poders ben diferents, de l’equilibri. Els pactes assolits fa sis segles ací mateix foren la culminació d’un llarg camí de controvèrsies i desentesos. I, justament, foren també el preludi al Segle d’Or dels valencians, de l’època més brillant per a la cultura i les arts; per a l’economia i les finances, per al progrés i benestar del poble valencià, per a la humanitat.

Els millors períodes de la història valenciana han estat conseqüència d’un ferm acord general sobre qüestions col·lectives fonamentals. Amb aquest desig d’unió per l’interés general i pel futur del nostre poble, hem fet hui aquest recordatori, per celebrar, per reflexionar i per obrir un camí d’esperança.

Moltes gràcies per la seua atenció.

Share on Facebook76Tweet about this on Twitter