El PP ha tardat en presentar-los. Va primar el càlcul polític-partidista. Els importa poc la seriositat i el rigor per a generar confiança i superar la gravíssima crisi econòmica i de valors. Ells volien guanyar les eleccions a Andalusia i punt. El PP al capdavant del Gobierno de España va rebutjar la nostra esmena a la totalitat. El fet però és que a més d’amnistiar els defradudadors i continuar amb la política de les infraestructures insostenibles, continuen marginat els poble valencià. On està el poder valenciano? què s’ha fet del victimisme? El PP de Rajoy és igualet que el PSOE de Zapatero. Si som el 10% de la població de l’estat i el 9′6% del PIB per què la INVERSIÓ PÚBLICA TERRITORIALITZADA és del 7′6% i en la majoria de casos no s’acaba de executar? Sempre per baix, sempre discriminats, l’empobriment avança. Li vaig dir directament al President Fabra si pensava fer alguna cosa, i davant la no resposta, el vaig acusar directament de “no defensar els interessos valencians. Vosté es submís al seu Partit i ens condemna a la marginació”.

Considere que la discriminació secular és matèria de drets fonamentals i que caldria anar al Tribunal Constitucional. Cada valencià té 140 euros anuals menys dels que necessitem per a finançar la Sanitat i l’Educació. Si sagnant és la inversió de l’Estat a casa nostra (que fins i tot va ser motiu de reforma de l’Estatut de la Vergonya), més injust és el cas del FINANÇAMENT AUTONÒMIC, és a dir, els diners que disposa el Consell Valencià per a poder atendre mínimament serveis públics com la sanitat, l’educació o la protecció social. Nosaltres sempre hem reclamat un finançament just. Fins i tot Alberto Fabra, per llevar pressió sobre el fort endeutament que pateix la Generalitat Valenciana afirma que l’Estat ens ha infrafinançat en 8.357 milions. És a dir, el President de la Generalitat ha afirmat que el deute de l’Estat amb el poble valencià es estratosfèric i no fa res. Jo li vaig dir que si no feia res, ens estava empobrint i danyant el nostre benestar.

La conclusió és molt clara, més retallades, més empobriment, conseqüència d’un president dèbil que ha estat imposat des de MADRID i no reivindica, no alça la seua veu mentre desmantellen el nostre benestar. I no oblidem que el conjunt de retallades al Pressupost serà al final de 2.500 milions d’euros :
- 1.058 milions d’euros com a resultat de l’aplicació del Decret 1/2012.
- 1.000 estimats de les retallades imposades pel govern central a les autonomies recentment.
- 200 o 300 milions en partides que seran inhabilitades segons informacions dels mitjans. 

Deficient finançament històric i actual, amb 700 milions anuals de dèficit des de l’any 2.000. I tot això per uns governants insolvents: Descontrol en la despesa pública i en l’endeutament de l’administració del Partit Popular que ha provocat un deute de 20.000 milions. Reforma exprés de la Constitució pactada per PP i PSOE, de l’article 135 acceptant el dèficit que marque la UE.

Dependència dels tipus d’interessos que fixa la banca al deute (enguany d’interesos pagarem 1.000 milions d’euros). Cal continuar? Mentrestant tenim un President que ni contesta ni defensa els interessos del poble valencià. Pot ser han aconseguit el seu objectiu, empobrir-nos i humiliar-nos.

Mentrestant el nostre Ambaixador a les Illes Balears, i coneixedor del modus operandi, Jaume Matas, ha estat condemnat i sentenciat a 6 anys de presó per malversació de diners públics, prevaricació administrativa, tràfic d’influència i falsedat en document mercantil. I este és el primer d’una llarga serie de judicis que tenen en la corrupció el seu denominador comú. Els del PP ens van prometre una Terra Mítica i ens hem trobat la cova d’Alí Babà. És una autèntica estafa i que fa que fins i tots els votants del PP se senten enganyats. Ciutadans que pensen que els diners públics no s’usen per al que cal, o pitjor encara no arriben a la seua destinació. No parle ja de l’ús inadequat: es distrau o directament es desfalca. Sobecostos, amiguismes, contractacions amb aparença de legalitat (cas Teconsa). Tinc la convicció que hem assistit a una fallida fraudulenta de la Generalitat. Si fos una empresa jo hauria demandat el seu gerent. Durant l’etapa de Governs de Camps ens hem endeutat en més de 12.000 milions d’euros. No compte les factures sense pagar que incrementarien la magnitud de la tragèdia. És per això que he demanat una Auditoria Pública que ens ajude a saber en què s’han gastat els diners. Treballarem junt a la ciutadania per a acreditar la FALLIDA FRAUDULENTA de la Generalitat Valenciana.

L’únic que ens diferencia DE les Illes Balears és que allà durant el període de 2007-2011 es van poder analitzar els expedients, les factures, els contractes… Ací, primer Camps, i ara Fabra, han ocultat, amagat i evitat la transparència per a evadir l’acció de la justícia i mentir a la ciutadania que continua sense saber en què s’han gastat -fraudulentament- els nostres diners.

Hola. Aquestes són les paraules que he escrit, que hem escrit, per Marià:

MARIÀ FERRER GALLART

És un moment de dolor, però també d’una delicada i tènue alegria, el poder dedicar-li unes paraules a Marià, no les últimes, perquè amb ell parle, com ahir mateix a la meua cuina, i com tots parlem i així continuarà, agraïts de compartir la seua preciosa conversa amb què ens regalava a cada moment.
Mentre escrivia aquestes línies a aquest homenàs del Cabanyal, poble seu i també una mica meu, nostre, perquè a molts ens l’ensenyà; mentre pensava en aquest amic que m’ocupava tot instant, vaig descobrir que Marià m’hi acompanyava, perquè ell gaudia escrivint, i aleshores escrivia amb mi, i em deia a cau d’orella acudits enginyosos com solia fer, o frases agudes i atrevides, sucoses i ventureres. Marià, l’home dels milers de somriures, era espontani, com aquestes línies, i, com elles volen transmetre, era un ésser ple d’emoció i tendresa.
Marià era ràpid, audaç en el verb i d’una bonhomia que et cobria, entre reflexions que et llançava com a dards, i il·lusions, que t’encomanava. Per tant, tot i que el servem en la memòria, el tenim molt més present, perquè després d’estar amb ell, tots nosaltres tenim una mica de Marià en el nostre ser, perquè la seua naturalesa ens impregnava i enriquia, i això ho conservem.
Voldria parlar, com vosaltres, de moltes coses de l’amic, però la urgència m’impel·leix a destacar el seu geni, no el seu mal geni, (que també el tindria en algun moment, però que jo no vaig conéixer) sinó el seu extraordinari caràcter, la seua genialitat anímica i creativa, que ens engrescava, que ens acomboiava a través de la seua paraula, agusada, acerada i gràcil, o a través del seu pensament, dinàmic i jovial, i de l’enorme capacitat d’anàlisi, que treia punta a aspectes que ens passaven desapercebuts.

Quins moments aquells en què compartia amb nosaltres la seua presència, eren retalls de delícia, de vitalitat, d’energia: tant si raonava sobre el present, com si explicava el passat o defensava el valencià, i sobretot quan es referia a la seua Yolanda, ocell que vingué del tròpic, o a les seues filles Yoli i Marta, o a les nétes i el nét, el iaio caldós … ¿I de la seua desbordant fantasia, reflectida als seus escrits i consells…? Quin Marià! Com vessava la seua simple aparença amor i amistat, quant d’espai ocupava… allí, flac, somrient i observant-ho tot, amb naturalitat i després contant-ho amb fi humor, de la terra.

I no és que ens recordem ara de l’amic viatger, del que està ja viatjant, és que ell és ara ací com quan intentava escriure aquestes línies i ell me les corregia i em feia que em vinguera al cap la seua veu per telèfon, la seua imatge cuidant plantes i flors –que criava amb delicadesa com ho feia amb els seus sers estimats–, les bromes a taula, les anècdotes de la seua vida, les seues opinions sobre el món i la vida en les tertúlies…

I jo parle d’ell i escric per tots vosaltres, i tots també escriurem les nostres línies perquè el notem ben viu, ben nostre. I és que Marià, l’amic, m’observava com li escrivia uns versos i m’abraçava i em deia, no home no, no és per a tant, i jo li deia sí home, sí és per a tant i encara em quede curt, collons. I sé que està allí, en un núvol o un raig de llum, esperant per a donar-nos conversa i opinar sobre tot plegat, sobre també aquests versos, que diuen així:

(Quan apareix la primera persona en el poema voldria que vos consideràreu cadascú de vosaltres, i no jo)

VERSOS A MARIÀ
Amic estimat, et sent com brisa marinera,
i sé que descanses alegre en aquest viatge en què vas sol,
lleuger, ingràvid, però carregat de bagatge.
I més sé: que ens aguaites des de la teua distància tan pròxima,
en dia bromós i gris, però també, com el que ets, en dia clar i fresc, mediterrani,
en la teua platja, en la teua arena, en els teus vaixells,
amb la llum que acarona els teus cabells.
Aquesta travessia la fas amb el nostre dolor, amb el nostre pesar,
i amb l’alegria d’haver-te tingut en la plenitud d’amic,
com l’home múltiple que ets: amic, amant espós, pare, iaio,
i persona en la seua totalitat, immensurable.
I és per això que et tindrem ací sempre, en l’espai i en l’interior,
amb el teu somriure, (ai, quin somriure!)
amb la teua rialla sonora, i la teua veu, aguda, alta i sana,
com un cascavell, com una ona de la mar en què habites.

Amic estimat, estàs i et conservem; així romans en nosaltres,
i et donem les gràcies, ara i demà, per haver conreat el nostre amor,
per haver compartit la teua intel·ligència, diàfana i noble,
el teu caràcter, humà, amerat de simpatia, la teua felicitat cristal·lina,
que ens oferies amb abundància, amb deliri, ànima generosa.
I sé que des del camí que has mamprés, imperiós i imperatiu,
vindràs i tornaràs, perquè has donat tanta estima,
una quantitat insondable, que d’ella ens nodrirem:
som acaramullats de tanta joia que ens lliurares.
I també sé que tu, Marià, amic, amatent i expectant,
ens faràs, als qui t’estimen i al teu poble,
d’Àngel de la Guarda, el nostre,
i com un dia clar i fresc ens acompanyaràs.

I aleshores Marià, que volia recuperar un epitafi familiar, que pràcticament havia caigut en l’oblit, ens l’ha fet arribar per a hui. Així diu:

“La vida es bella
la muerte es cierta
feliz el ángel que
dormido despierta”

I esperarem que aquest àngel nostre desperte.

Amb el cor, moltes gràcies als presents, a la família i a Marià.

Pere Antoni Cano i Ferri

Vaig llegir amb detall el discurs de Mariano Rajoy al debat d’Investidura per ser nomenat President del Govern Central. El va llegir bé, amb solvència i fins i tot entén la seua pròpia redacció. Una primera constatació: molta España, molta nació i poca Europa. Malament. Continuem amb l’aïllacionisme i la miopia nacionalista uniformista. Poques idees i molta retòrica.Es va encarar amb Joan Baldoví (més que amb els d’Amaiur) per recordar-li el que duen fent al nostre Patit País els seus subordinats. En pocs mesos hem passat de ser una Terra Mítica -si fèiem cas a la propaganda popular- a ser demonitzats fins i tots pels líders populars com el gallec Núñez Feijóo. Les primeres decisions del Govern Central han resultat completament contràries a tot el que havia proposat al seu programa electoral. S’incrementa la desconfiança.

Durant este cap de setmana es celebra el 38è Congrés del PSOE. Lluita ferotge pel repartiment del pastís. Les molles que deixa Zapatero després de hui anys de govern i els seus pitjors resultats electorals. La culpa la té la crisi internacional, ens diuen i continuen impassibles. Delegats amb càrrec en la majoria dels casos i amb ganes de continuar. És un modus vivendi. No trobe idees de futur. El ja Secretari General, Alfredo Pérez Rubalcaba anuncia un increment de l’E d’Espanya en una proclama de tocs laïcistes. Li dediquen un gran aplaudiment quan anuncia com a gran proposta, que està disposat a revisar el concordat amb el Vaticà. Vuit anys de govern socialista i res de res. Ni tan sols en qüestions que clamen al cel: Que s’ha fet dels capellans “castrenses”, sentenciats en l’anterior Congrés per la candidata Carmen Chacón? Doncs allà estaven, per a escarni dels cristians, beneint les massives compres d’armaments de la ex-ministra Chacón i candidata catalana (?). Paraules que se’n duu el vent. I així ens va, incrementant-se la desconfiança cap els nostres governants.

I per a eixir de la crisis caldrà un bon govern. Responsable, seriós que puga reunir les millors energies del País, un bon equip, disposat a com repeteix Joan Baldoví recordant a Lula da Silva, “servir begudes amargues”. Però això sí, amb dos requisits imprescindibles: un pla clar, fruit d’una bona diagnosi de la situació i una Solidaritat efectiva, és a dir eixirem tots junts de la crisi, fent costat als més dèbils i exigint més als que més tenen.

L’altre dia, en la reunió del Grup Parlamentari Compromís, parlàrem d’aquestes coses. Ens proposem incrementar les propostes assertives, positives i idees per a eixir de la crisi. De fet, als municipis on governem les apliquem. Control i rigor en la despesa. Transparència en la gestió dels recursos públics. Incentivem l’economia productiva local. Ajudem els emprenedors, els autònoms, a tots els ciutadans que estan disposats a arriscar i posar en marxa negocis. Ara volem anar més enllà i posar més l’accent en les idees i propostes alternatives a les polítiques de drets que ens governen (i ens han governat). Mesures factibles, senzilles que contribuiran a el dinamisme econòmic i a crear llocs de treball estable.

L’acció local, pròxima, de micro economia serà un element. Ara bé, vivim en un món global i les respostes es troben més enllà del nostre territori. Vull apuntar-vos alguna reflexió: per a eixir de la crisi caldrà més Europa. Vos apunte dues idees que, convertides en realitat, seran elements positius en l’eixida de la crisi.

Com als anys vuitanta va dir Helmut Schmidt: “Europa no serà els Estats Units d’Europa segons el model americà, però pot ser molt més que una simple aliança d’Estats”. Després de la recent cimera de la Unió, és evident que serem més Europa. Ara per la via dels tractats intergovernamentals, demà ja vorem. I tindrem control pressupostari, harmonització fiscal i fins i tot el Banc Central Europeu emetrà eurobons. Podem assegurar el seu finançament amb la posada en marxa de la taxa Tobin per al moviment especulatius dels moviments de capital. No hi ha més remei si volem ser alguna cosa al món. Si no volem resignar-nos a ser un parc temàtic de l’art i la història per a turistes asiàtics de la resta del món. Només junts podem avançar i assegurar l’estat del benestar, la gran conquesta europea i aportació a la humanitat. Ací però, topetem amb el nacionalisme dels Estats. Però anem més lluny. Ara caldria avançar als estalvis estructurals. Té sentit una europa amb 27 exèrcits “nacionals”? És viable i econòmicament sostenible? Abans de retalls en prestacions socials bàsiques, els Governs, també l’espanyol han d’avançar cap a la creació de l’euroexèrcit. Un instrument d’actuació sota mandat de l’ONU per a missions humanitàries al servei de la pau. L’exercit espanyol, francés o alemany hauran de donar pas a l’euroxèrcit i prou. La cabra de la legión pot quedar com un element bonic del passat per als nostàlgics. Aquesta es la meua visió. Més Europa i menys nacionalisme dels Estats. Malgrat que Rajoy i Rubalcaba caminen junts en l’Espanya jacobina de una grande i libre.

Gràcies Alarte, gràcies Zapatero, Rubalcaba, Rodríguez-Piñeiro i Pajín. També Ximo Puig, gràcies PSOE per pensar en clau del segle passat.

Nosaltres tenim els blogs, el facebook, el twitter, youtube… Ja no teniu el monopoli. La diversitat i la pluralitat són a la xarxa i ja no ens podeu ocultar. Així que www.somcomtu.com i ajuda’ns a combatre la dreta i les polítiques de dreta.

Hem fet un camí d’afirmació de voluntat : “Volem ser poble en un món global”. Volem ser autèntics, País Valencià, i no una fotocòpia provinciana i subordinada a altres. Volem ser valencians i valencianes en un món canviant, ple de reptes i de dubtes. Voluntat de ser i voluntat de treballar amb més gent per un món en en pau –deixeu-me que expresse la meua satisfacció pel fet que la banda terrorista ETA anuncie que deixa definitivament les armes-. Volem ser poble valencià i ajudar a recuperar la democràcia, a treballar per les persones i construir una millor societat.

De fet, en la nostra llarga marxa com a projecte no hem parat de treballar i defensar estos valors:

Ja als anys 80 vam denunciar el finançament il•legal del PP i el cas Naseiro. Va ser el nostre advocat Juan Maria Bandrés, un gran amic amb el que vaig compartir idees i treball a Brusel•les. Gràcies a persones íntegres com Bandrés tenim l’esperança d’un món millor (D.E.P.)

Vam estar al costat del moviment d’objecció de consciència i vèiem amb preocupació com es perseguia els insubmisos.

Hem estat al costat dels que patien els “abusos urbanístics”, defensant un nou model territorial i ambiental més sostenible. El temps ens ha donat la raó.

Hem estat al costat de moltes causes justes, dignes, mereixedores de la nostra atenció i del nostre treball i hem estat víctimes d’un SISTEMA electoral, el seu sistema que té com a finalitat perpetuar-se en el poder i impedir la presència de la diversitat a les institucions.

NO han pogut parar-nos . Estem més forts que mai, i ara els direm ben alt i ben fort que per millorar la democràcia ens cal REFERÉNDUM BALDOVÍ.

I ara, quan el PP ha obert la ponència per a reformar la llei electoral valenciana, els dic des d’ací que no consentirem un pacte a 2, PP/PSOE de la Llei. Ho poden fer, tenen la majoria suficient, com van pactar l’Estatut del Magnoli del 82 i l’Estatut (millor dit la Reforma del Magnoli ) del 2006.

Ho podem fer i ens preocupa. Ja ens ho va anunciar el Diputat i ExPresident Camps : “Circunscripciones Uninominales” i la faena va ser rematada pel Sr. Rubalcaba, el jove candidat del PSOE, que anunciava el sistema alemany de “resto nacional”. Ho tenen clar. Si han modificat la Constitució en 3 setmanes i sense comptar amb ningú, per la porta de darrere, què no faran amb el sistema electoral? Què no faran per a perpetuar-se? I per això és més important que els ciutadans que volem recuperar la democràcia per al poble, els progressistes, estem alerta davant un possible segrest de la democràcia. No ho tolerarem, estarem alertes i vigilants i davant esta possibilitat cridarem a la mobilització efectiva mitjançant el REFERÈNDUM BALDOVÍ. Som els dipositaris d’una llarga tradició de compromisos, de lluites ciutadanes pel territori, pels drets socials…

Hem exercit la Solidaritat amb la nostra gent i amb el planeta. Representem un altra forma de fer política i vos puc dir que cada vegada hi ha més gent que sintonitza amb Compromís, que se suma i coopera. Hem recollit en poc mes de 7 dies més de 26.000 avals… i continuen arribant-ne.

Milers de joves ens seguixen i sintonitzen, s’apunten, cooperen. Les llistes són plenes de gent jove (som la 1ª opció entre els nous votants…) Gent marcadament progressista que ha vist com les polítiques de dretes del PSOE de ZP i l’acció de la dreta del PP d’ací ens ha dut a la catàstrofe. Al desastre econòmic, social i ambiental…

Per això, de la mateixa forma que vaig fer una crida als progressistes valencians a que s’incorporaren a Compromís (i així va ser) a què confiaren amb nosaltres, hui, des d’ací, faig una crida als ciutadans que han dit que ja n’hi ha prou però que volen quedar-se a casa. Els dic que no poden contribuir a la victòria del PP (pronosticada per les enquestes) deixant d’anar a votar. Ell saben el que ha fet el PP ací : atur, deute, enxufisme ( ja ens està arribant molta informació que prompte farem pública) desfeta ambiental, saraus per a pijos…, destrucció del territori.

Els dic, als que no pensen anar a votar que facen un pensament. Des d’ací poden contribuir a evitar la majoria absoluta del PP i també que puguen tindre majoria aquells que fan polítiques de dreta, antisocials i antivalencianes. Que vagen a votar, amb convicció, i si pot ser amb COMPROMÍS.

Perquè tot està per fer i tot és possible. Deien que no eixiríem, i ací estem, més forts que mai, i des d’ací, als peus del Monestir de Santa Maria de Puig tornem a afirmar la voluntat de ser, de continuar treballant pel nostre País per la nostra gent….La victòria la tenim en la punta dels dits i tots i totes serem protagonistes. Visca el País Valencià i Visca Compromís!

Hui és el dia de la Hispanidad (antic dia de la Raza. Espanya té eixes coses) i l’exèrcit desfila pels carrers de Madrid. Però això haurà de canviar. Ens podem permetre 25 exèrcits “nacionals” a l’Europa unida? Quina despesa més inútil. Amb un exèrcit reduït, defensiu i d’intervenció humanitària a les ordres de l’ONU (una ONU que també haurem de canviar) ens vindrà a tots molt millor. El Govern del PSOE (socialista?) ha incrementat les despeses militars de forma estratosfèrica. Les vendes d’armament a dictadures sanguinàries s’han multiplicat. També açò necessita un gir urgent.Però tornem al cas. He decidit tornar a cultivar el blog. Feia tres mesos que ni tan sols em passava per ací i vos demane disculpes. El blog requereix una pausa, una reflexió mentre que el twitter i el facebook no ens deixen parar. Són piulades automàtiques i fragmentàries i competidores directes d’este blog. La comunicació horitzontal s’imposa, és evident, i els monopolis informatius s’acaben. Ja no ens poden silenciar, ni fer acallar la nostra veu tan fàcilment com ho han fet sempre.
Durant estos tres mesos hem viscut moments que ni ens imaginàvem. El món canvia i ningú sap cap a on. Tenim però algunes certeses. La determinació dels mercats s’imposa a la ciutadania i com és lògic, els ciutadans han dit prou, es fan preguntes i es reuneixes a les places per reflexionar. Este dissabte 15 d’octubre passarà a la història de la humanitat. La rebeldia ciutadana cívica i pacífica s’expressarà a tot el món en una acció sense precedents. La ciutadania parla i té idees les clares. Hem vist com la casta política serveix fidelment als seus amos i abandonen els ciutadans. Treballen per perpetuar-s’hi. Utilitzen els missatges ben depurats i eloqüents. Tenen centenars d’assessors per fer la píndola més digerible. Ara diuen que faran no sé quines coses quan hem vist la seua trista acció de govern. La d’ací, la del PP valencià (diuen mirar cap endavant i tancar els ulls a la herència de Camps) catastròfica. La del Govern Central horrible. I com són dues cares de la mateixa moneda, fan el teatre del tu més i la subhasta de les promeses electorals. Ara, les enquestes diuen que el PP traurà la majoria absoluta. Nosaltres treballarem per evitar-ho. Davant el sistema dretós i centralista emergeix una nova realitat. La solidaritat haurà de ser el nostre motor. Solidaritat amb les persones que ho passen malament, els que pateixen la injustícia del sistema. Solidaritat amb el planeta i la nostra terra. Solidaritat amb els emprenedors, la gent que viu honradament del seu treball, de la seua empresa del seu esforç, del seu estudi i que en molts casos són víctimes dels especuladors.

Cal reforçar cada dia un Compromís amb la gent, amb el territori, amb la democràcia i el País. Participem en un Compromís obert i generós. Un Compromís per construir, des de baix, sense imposicions. Un Compromís unit, efectiu i divers.

Encara queda molt camí per recórrer, però ja ningú dubta que som un actiu polític important i que no ens volem limitar a la nostra casa, volem anar més enllà, a Madrid i a Europa… en sintonia amb els canvis que es produeixen per tot arreu.  Volem exportar Compromís i ser presents on es decideixen els grans acords. No ens conformem amb les molles, volem el pa sencer.